TIM BURTON

BIG FISH
"La història de la nostra vida"

A mida que passa el temps, que ens anem fent grans, ens anem adonant de lo realment dura que és la vida, de com les coses no són només de color blanc o negre, sinó més aviat de color gris... en adonar-nos-en ens agafa una espècie de por, que recorre el nostre cos... Llavors, és quan realment ens adonem de lo efímer que és la vida, i pensem, que després de tants esforços per arribar a veure complerts els nostres objectius, no pot ser que marxem sense deixar en ella, cap empremta o senyal de nosaltres, que ens faci ser recordats, o més aviat, per no ser oblidats.

Edward Bloom (Billy Crudup) és un home d’avançada edat que ha caigut terminalment malalt. Ell, ha fet de la seva vida una espècie d’atracció de fires, on el risc i l’aventura, han estat altament sotmesos en ella. El seu recorregut, ha passat de boca en boca, a través dels contes que ell mateix explica, però el seu fill Will (Billy Crudup) -d'aproximadament 35 anys, i amb el qui fa tres anys que no hi parla- creu que és fill d’un venedor d’històries irreals, que oculten la seva real vida. Abatut per la incertesa, i amb la mort del seu pare als talons, farà l’impossible, per descobrir la història que precedeix aquest home desconegut.

En la seva recerca, Will, anirà adonant-se de la realitat que l’envolta, la qual no és tant distinta d’aquella que ja l’hi havien explicat, i que se’ns dubte, faran de les mateixes uns records per no ser mai oblidats...

Una vegada més, Burton, ens obre la caixa de Pandora, per tal d’endinsar-nos en un món de fantasia i somnis, on l’imaginari acaba confonent-se amb la realitat.

Tot això, ha estat el resultat de l’adaptació de la novel·la de Daniel Wallace, en la que Tim Burton, ha sabut escollir la millor manera per endinsar-nos, dins d’aquest món de somnis, en el que tant pares com fills podran gaudir acompanyats, d’aquesta fantàstica història repleta de valors, creats a partir de les guspires de l’amor, l’esforç i l’humor.. que s’aniran desvelant amb el transcurs i les diferents etapes, que viu el nostre actor principal de la pel·lícula.



El millor: la imatge en la que el temps s’atura, però que en tornar-se a engegar, s’ha d’accelerar per tal de recuperar el temps perdut.

El pitjor: el fet, que es faci tant estrany no veure Johnny Deep, com actor principal...

Sweeney Todd: el barber diabòlic del carrer fleet

El ressò trepidant i temorós d’un orgue, és l’encarregat d’adentrar-nos en aquesta història basada en fets reals i alhora en el musical de Stephen Sondheim, i portada a la gran pantalla pel misteriós director Tim Burton, amb la intenció de fer d’aquesta, una història terroríficament visual.

Sweeney és un barber de Londres, que va ser arrencat del costat de la seva dona i la seva filla quinze anys enrere a les mans del jutge més corrupte de la ciutat, el jutge Trupin.

Sweeney retorna a la ciutat, i emportat per l’odi i la cobdícia del succeït farà venjança, obrint-se pas entre aquells que se l’hi oposin als seus propòsits, mitjançant els instruments dels que en sap fer més bon ús, les navalles, i amb l’ajuda de la seva còmplice Mrs Lovett, que aspira ser la seva amant quan tota aquesta història finalitzi.

Però aquesta història, empren un gir sorprenentment inesperat gairebé en el seu final, que sens dubte no deixarà indiferent als seus públics.

Aquest film de més de dues hores de duració, és relatat musicalment en aquesta ciutat fosca i humida del regne unit de finals del segle dinou, adequada de la millor manera, a partir de la decoració i una colormetria predominant de blancs i negres, contrastant amb el vermell de la sang, que juga un paper tant important en aquesta pel·lícula. Ja que Burton, ha fet d’aquest un recurs indispensable i un tant gore pel film, amb esquitxades a càmera i rius de sang que brollen dels colls de les víctimes.

D’altre banda, per tal de crear aquesta sensació d’angoixa, mal estar i maldat dels personatges, s’ha escollit una caracterització molt forçada, que recorda als dibuixos de còmic, i fins i tot al darrer llargmetratge d’aquest director, La novia cadàver.

Novament, Burton ha escollit per interpretar els personatges principals, els seus actors fetiche. Johnny Deep interpreta un home fosc, seriós i carregat d’ira, al costat de Helena Bonham Carter amb el paper de Mrs Lovett, que amenitza aquesta història fosca, mitjançant les seves dots femenines, somiadores, i un tant innocents, a més a més mostrant certa humanitat, entre tots aquest personatges freds i calculadors.

Així doncs, és tracta totalment d’una pel·lícula adequada per aquells públics seguidors de les històries de fantasia d’aquest director, i per aquells que siguin amants dels musicals. Excloïen, aquelles persones que no els agradin les històries de sang i fetge.

El millor: la composició d’imatge i música de la última escena.

El pitjor: l’abús de sang, que acompanya tota la pel·lícula.

Corpse Bride (La Novia Cadáver)

Tras la larga espera de los seguidores de Pesadilla antes de Navidad, La novia Cadáver llegó en el 2005 siguiendo el característico estilo de Tim Burton.

La película narra la historia de una boda concertada por interés de dos familias, la de Víctor y la de Victoria. Los novios no saben nada el uno del otro pero aceptan casarse por la obligación para con sus padres, y al conocerse nace un sentimiento entre ellos. La acción empieza cuando Víctor se va al bosque ensayando los votos, y al decirlos todos seguidos, cae en otra dimensión por haberle puesto el anillo a una rama en forma de mano, que resulta ser, la Novia Cadáver.Emily, la que busca marido desde que su triste fortuna la hizo morir antes de contraer matrimonio con su prometido.

Así, Víctor cae en una dimensión burtoniana que recuerda a la estética Nightmare, con una iluminación basada en blancos y negros, y en colores planos y llamativos, que concuerdan con una melodía propia del director y con unos personajes caricaturescos, de proporciones deformadas casi infantiles.
A partir de ahí, la historia va descubriendo personajes cómicos como Lord Barkis, el cual encarna la maldad siguiendo la tónica de exagerar la realidad y los detalles, otorgando a la película un ambiente lúgubre y pintoresco.

Seguimos contando, dentro del mundo onírico del director, con la presencia de elementos fundamentales y simbólicos: los bichos, dotados de personificación y sentido del humor; las mariposas, representando la liberación de Emily; Sobras, el perro que sigue la saga de Zero, el de Pesadilla; y un personaje llamado Eltergurtne, que recuerda al mítico Beetlejuice.

En general, es una creación más dentro de la carrera de Burton que no deja indiferente al seguidor de éste, pero que contó con el problema de ser la sucesora de Pesadilla antes de Navidad y el icónico Jack Skeletor, y que como ya se sabe, las comparaciones resultan odiosas.
Menos mal que Johnny Depp sigue apareciendo como actor fetiche, y que Helena Bonham, mujer del director, encaja perfectamente en la realidad fantástica casi neurótica que el director ofrece, y consigue convertir en un musical de melodía pegadiza que a pesar de ser más de lo mismo, parece una nueva y fresca segunda parte, de Burton.

Clara Marín